Visió dominant dels objectes d’aprenentatge i dels dissenys instruccionals

Leave a Comment
Els objectes d’aprenentatge (OA) tenen formes molt diverses i poden presentar-se també en formats diferents. Tot i això, podem definir-los com:
Arxius en format digital amb un propòsit clarament pedagògic constituït, principalment, per tres components interns: continguts, activitats d’aprenentatge i elements de contextualització. 

Tot i que es recomana que un objecte d’aprenentatge sigui un petita peça de contingut, la seva mida és variable, fet que és coneix com granularitat. Aquests recursos digitals poden indexar-se per tal de facilitar la seva posterior localització i recuperació, això és possible gràcies a les metadades.

Els OA han de ser portables, és a dir, han de poder ser reutilitzats en diferents contextos i plataformes de manera transparent, sense que faci falta canvis en la seva estructura i contingut. A més a més, cal poder-hi accedir amb independència del sistema operatiu i del maquinari que s’utilitzi, és el que s’anomena interoperativitat.

Un dels aspectes més importants dels OA és la seva modularitat, amb aquest concepte es fa referència a la possibilitat que aquests recursos educatius estiguin compostos por diferents mòduls que siguin agregables i desagregables en funció de les necessitats de cada usuari.

Una de les característiques esmentades dels OA és la seva interoperativitat, és a dir, aquests recursos han de poder funcionar amb independència del sistema operatiu i del maquinari que s’utilitzi. El propòsit de l’especificació IMS Learning Design (IMSLD) es precisament el de facilitar la interoperativitat dels dissenys instruccionals. Aquesta especificació permet descriure l’estructura de les tasques i activitats que tenen lloc en una unitat d’aprenentatge. En aquest model s’indiquen els objectius educatius que es volen assolir, qui s’encarrega de cada aspecte, quan ho ha de fer i els recursos que s’han d’utilitzar.